Añadir esta página a favoritos

CUENTOS INFANTILES
CUENTO L'ANEGUET LLEIG (por Hans Christian Andersen)
El camp era aleshores un bé de Déu. Corria l'istiu. El blat era daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia ensenyat la seva mare.
Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i en mig dels quals dormien estanys profunds. Sí, l'encontrada era verament delitosa. A l'indret més assolellat hi havia una casa vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven força; i grans fulles de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de l'aigua. Algunes eren tan grans que un infantó podia aixoplugar-se sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al cor d'una boscúria; i allí hi havia una ànega asseguda damunt son niu. Precisament estava curant sos aneguets; però gairebé estava cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament tenia molt poques visites, perquè les altres ànegues s'estimaven més de nedar d'ací d'allà dels fossats que no pas de remenar les anques allí dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.
A la fi l'un ou darrera l'altre començà de petar. -Xip!, xip!- feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap enfora.
-Cuac, cuac!- digué l'ànega. I tots ells començaren de fer -Cuac!- tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre les fulles verdes. Llur mare els deixà mirar tant com els vingué de grat, perquè el verd és bó per als ulls.
-Que n'és, de gran, el món, verament!- digueren tots els menuts. Perquè, tanmateix, tenien molt més d'espai per a moure's que no pas quan eren a dins la closca.
-Que us penseu que és això, tot el món?- digué la mare. -S'estén una pila a l'altra banda del jardí, i agafa fins i tot el jardí del rector; però no he arribat mai tan enllà. Suposo que ja sou tots aquí?- I va alçar-se. -No, veig que encara no hi sóu tots: l'ou més gros encara jeu aquí. Per quant de temps n'hi haurà?- I tornà a asseure's damunt el niu.
-Bé, còm va la cosa?- digué una ànega vella que havia vingut a fer-li una visita.
-Aquest ou no acaba mai- respongué l'oca asseguda -la closca no es vol petar; però mireu-vos els altres: són els aneguets més formosos que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai no se'l veu per casa.
-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digué la vella ànega. -Podeu estar segura que és un ou de gall dindi! Una vegada em van estafar així, i vaig tenir mals de cap i cabòries sense fi ni compte amb els menuts, perquè us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No hi hagué manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, però no en vaig treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si és un ou de gall dindi! Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.
-El covaré una mica més: he covat tan de temps que bé puc continuar fins a la fira de sant Joan.
-Com us plagui- digué l'ànega vella, i se n'anà.
A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digué el menut. I es llançà en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'ànega se'l mirava.
-És un aneguet monstruosament gros- digué: -cap dels altres no s'hi retirava. Serà, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a puntades de peu jo mateixa.
L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva família, se n'anà cap els fossats.
Xaf!, es llançà dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digué. I els aneguets s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitxà damunt les testes, però es redreçaren de bell nou i suraren bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava cap; fins i tot el gros, lleig i cendrós, nedava amb ells.
-No, no és gall dindi- féu ella. -Mireu que bellament fa anar les cames i que test es manté! És el meu menut! Al capdavall no és pas tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenció. Cuac, cuac! Veniu amb mi, i us conduïré al món i us presentaré al corral de les oques; però romangueu-me sempre ben a la vora, perquè ningú no us pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!
Després se n'anaren cap al corral dels ànecs. Hi havia en dansa un paorós aldarull, perquè dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i a la fi va ser el gat qui l'hagué.
-Així és com van les coses en aquest món- digué la mare dels ànecs.
I es llepà el bec, perquè el cap d'anguila el volia ella.
-Feu anar les cames- digué; -feu per manera de cloquejar degudament, i decanteu el coll davant aquella ànega vella d'allí. És la de més alta categoria de totes; té sang espanyola a les venes, i això explica el seu volum; i, veieu?, té un parrac vermell al volt de la cama; això és una cosa prodigiosament bella i la més extraordinària marca de distinció que un ànec pugui tenir. Això mostra clarament que no se la pot deixar de banda, i que mereix ésser contemplada, tant per les bèsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben separades, com fan son pare i sa mare. Així. I, ara, decanteu els colls i digueu: cuac!
Feren allò que se'ls havia comandat; però els altres ànecs que hi havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'alló més alta:
-Ara veieu. D'aquí endavant ens les haurem d'haver amb aquesta trepa! Com si ja no fóssim massa! Ai, senyor! I que n'és de lleig, aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!
I un ànec anà envers ell i li mossegà el coll.
-Deixeu-lo fer- digué la mare: -no fa cap mal.
-Ben segur que no; però es tan desmanegat i estrafalari!- digué el mossegaire. -Cal aporrinar-lo.
-És una bella fillada talment- digué la vella ànega que duia el parrac al volt de la cama. -Tots són de bella presència, fora d'aquest: aquest és d'una mostra desgraciada. És una llàstima que no el pogueu tornar.
-Això és impossible, Vostra Gràcia- digué la ànega mare. -No és gentil, però és una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament com qualsevol dels altres. És més: crec que tanmateix puc arriscar-me a afegir que jo penso que millorarà d'aquí endavant, o potser amb el temps es farà més petit! Era massa gran dins l'ou: així és que no ha sortit amb gaire bon posat.- I després li donà tustets al coll i l'amanyagà. -A més, és un mascle- digué: -així és que la cosa no té tanta importància. Em penso que serà molt fort, i no dubto que s'obrirà camí en aquest món.
-Els altres aneguets són molt bonics- digué la vella ànega. Ara feu com si estiguéssiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila, podeu portar-me'l.
Després d'això es sentiren ben bé a casa llur. Però el pobre aneguet que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan lleig, fou mossegat, empés, i víctima de la riota dels ànecs i de les gallines.
-És massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els esperons posats, i per tant es creia ben bé un emperador, s'estarrufà tot com un vaixell a plena vela, s'adreçà envers ell, i gorgolà fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perquè era tan lleig, i l'escometia tot el corral.
Així passà el primer dia, i després les coses empitjoraren i empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom: fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven dient:
-Tant de bo que el gat us engrapés, cosa fastigosa!
Fins i tot la seva mare deia:
-Voldria, en nom de Déu, que fóssiu a unes quantes milles de distàncla.
Els ànecs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els nodria li dava puntades de peu
Ell que sí? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els ocellets fugiren esglaiats pels aires.
-És perquè só tan lleig- pensà el pobre aneguet, tot cloent els ulls. Però tanmateix continuà corrent. Després arribà a un gran aiguamoll on vivien els ànecs fers. Estava tan cansat i tan atuït, que romangué allí tota la nit.
Al matí els ànecs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou companyó.
-Quína mena de criatura sóu?- demanaren, mentre l'aneguet es girava d'una banda a l'altra i els saludava tan bé com podia.
-Sóu terriblement lleig!- digueren els ànecs fers. -Però això tan se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra família.
Pobre minyó! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava era el permís de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de l'aiguamoll.
Romangué allí dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la closca, i, per tant, eren bastant impertinents.
-Escolteu, companyó- digueren: -sóu tan lleig que tenim una veritable flaca per vós: voleu aplegar-vos amb nosaltres i ésser un ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aquí a la vora, i hi ha algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damisel·les que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.
En aquell mateix moment es sentí en aire: -Pam, pam!,- I les dues oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrogí de sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves víctimes entre elles.
Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt l'estanyol.
Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'allà per l'aiguamoll, xap, xap! Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes. La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet. Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell: la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven perversament de fit a fit. Obrí el gran abisme de la seva boca a tocar de l'aneguet, mostrà son dentat agudíssim… i… xap! Se n'anà sense tocar-lo.
-Oh! Gràcies a Déu!- sospirà l'aneguet. -Só tan lleig que fins i tot el gos no vol mossegar-me!
Després romangué tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les mates, i bala darrera bala fendí els aires.
No vingué el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del dia, però fins i tot aleshores el pobre aneguet no gosà aixecar-se; esperà algunes hores més abans de mirar a son volt, i després fugí de l'aiguamoll tan rabent com pogué. Passà a través de camps i prades, i feia un vent tan fort que hagué de maldar de valent per fer via.
Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i el vent vinga bufar i més bufar. Després l'aneguet veié que la porta havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia arrossegar-se cap a dins de la casa a través del forat; i d'aquesta manera penetrà dins la cambra. Allí vivia una vella amb el seu gat i la seva gallina. El gat, que ella anomenava Fillet, podia arquejar el seu dors, fer un rebuf i llançar guspires elèctriques: s'entén si se li amanyagava el pèl a la inversa. La gallina tenia unes cametes menudes i breus, i per això era anomenada Gallineta camacurta. Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués estat filla.
En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat començà a botzinar i la gallina a cloquejar.
-Què diables passa!- féu la vella mirant a son volt. Però els seus ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros ànec que s'havia escapat. -Veu's aquí una gran troballa- digué: -ara tindrem ous d'ànega, si no és un mascle! Cal esbrinar-ho.
Tingué l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, però els ous no van comparèixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la mestressa, i sempre parlaven de «nosaltres i el món», perquè es creien que representaven la meitat del món, i una meitat que era ben bé la millor.
-Podeu pondre?- demanà la gallina.
-No!
-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?
I el gat digué:
-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?
-No.
-Aleshores valdria més que us reservéssiu les vostres opinions quan parla la gent de seny.
L'aneguet s'estigué en el recó, criant mal humor i va començar a pensar en l'aire lliure i el sol. El dominà un desig invencible de surar per l'aigua, i a la fi no pogué menys d'assabentar-ne la gallina.
-En nom de Déu! Per què us capfiqueu?- preguntà ella, -No teniu res a fer: vet-aquí per qué us passen pel magí aquestes cabòries. Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot això se us n'anirà del cap.
-Però és tan delitós, de surar damunt l'aigua!- digué l'aneguet; -i tan delitós de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a fons!
-Quín divertiment tan galdós!- digué la gallina -Em penso que us heu begut l'enteniment. Demaneu-li al gat còm pensa sobre això. És la criatura de més seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ningú, en tot el món, més intel·ligent que ella. Què us penseu que en té cap ganes, de surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?
-No m'heu comprès- digué l'aneguet.
-Bé, si no us comprenem nosaltres, quí ho podrà fer? Suposo que no us considereu pas més intel·ligent que el gat o que la vella: de mi no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agraïu a la vostra planeta tot el bé que us hem prodigat. No heu pogut viure en aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu haver après alguna cosa? Però sou un beneit, i no es passa gust en acoblar-se amb vós. I podeu creure que no vull sinó el vostre bé, i us canto les veritats franques: no hi ha via més segura per conèixer quíns són els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llançar guspires.
-Em penso que sortiré cap al món de fora- digué l'aneguet.
-Oi! Feu-ho, positivament!- digué la gallina.
Així és que l'aneguet se n'anà, i surà per damunt l'aigua i s'hi capbussà; però tota criatura vivent el mirava de reull per la seva lletjor. Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols, feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar només que de pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal trencacoll.
Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai no havia vist cosa més bella: eren blancs que enlluernaven, amb llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot estenent llurs magnífiques ales esbarjoses, i volant de les contrades fredes cap a les terres més calentes i la mar lliure. Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda, estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells formosos, aquells ocells feliços; i tan aviat com va ésser fora de l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan tornà a eixir estava totalment fora de test. No sabia quíns eren aquells ocells, o a on volaven; però tanmateix es sentia atret per ells com mai n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els envejava: còm se li hauria pogut acudir el simple desig d'ésser semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agraïment si hagués aconseguit, només, que aquells grans ànecs l'haguesin tolerat en llur companyia. Pobre i lleig animaló!
L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'ànec no tingué més remei que donar volts per l'aigua per evitar que es glacés; però cada nit el trau dins el qual nedava anà fent-se més i més petit. Després glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del glaç.
A primeres hores del matí passà un camperol i el va veure. Va adreçar-se cap el glaç i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el seu esclop, que era d'alló més feixuc; I portà l'aneguet a casa, a la seva dona. Allí no trigà a reviscolar-se. Els infants volien jugar-hi, però l'aneguet cregué que es proposaven malmenar-lo, i, en son esglai, es llençà a dins el perol de la llet, i la llet esquitxà tota la cambra. La dona xisclà i alçà les mans en l'aire. Després l'aneguet anà d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigué dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos què semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i provà de ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda, i allí s'aturà gairebé exhaurit.
Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la primavera gentil.
Aleshores, de cop i volta, alçà les seves ales, i elles es mogueren amb molta més força que no pas abans, i el duien enfora vigorosament. Abans que sabés on era, es trobà dins un gran jardí on les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de lilàs, les llargues branques dels quals protegien les vores alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la primavera!
Davant mateix d'ell contemplà tres bells cignes blancs que avançaven al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un dolç murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegué els ocells majestuosos, i el dominà una estranya melangia.
-Volaré envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran perque jo, que sóc tan lleig, goso atansar-m'hi. Però tant se val; més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern.
Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans. Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes estarrufades.
-Mateu-me, oh!, mateu-me!- digué la pobra criatura. I, decantant son cap envers l'aigua, esperà la seva mort, Però quina cosa veié, reflectida en l'aigua transparent?
Veié a sos peus la seva pròpia imatge; però ja no era un ocell matusser i d'un gris ombrívol, tot lleig i desmanegat: ell també era un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne!
Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.
Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jardí amb grana i trossos de pa, que llançaren a l'aigua; i el més petit cridà: -N'hi ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridòria: -Sí, n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Després tiraren el pa a l'aigua, i un d'ells digué que «el nou era el més bonic, perquè era tan jove i tan bell». I els vells cignes decantaren llurs caps i li feren homenatge.
Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat, i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells formosos. Els lilàs decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua, al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia murmurar les seves plomes i alçava en l'aire son coll esvelt, dient en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura quan era l'Aneguet lleig!




OTROS CUENTOS DE Hans Christian Andersen

    Warning: mysql_num_rows() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 53
  • No hay más cuentos de este artista.

  • Warning: mysql_fetch_array() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 54

    Warning: mysql_free_result() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 56
Cuentos Infantiles, audiocuentos, nanas, y otros en CuentoCuentos.net © 2009 Contacta con nostrosAviso Legal

eXTReMe Tracker

La mayoría del material de CuentoCuentos.net es proporcionado por nuestros usuarios, proveniente del grandísimo almacén que es la red. Si considera que alguno del material expuesto vulnera sus derechos y/o prerrogativas, le rogamos que nos lo comunique contactando con nosotros